Els Arcs de Santa Pau, divendres 28 de desembre del 2007

És difícil trobar paraules adequades per escriure aquestes ratlles, per descriure el gran espiral de sentiments que afloren en aquest moment: por, angoixa, tristesa, expectació, alegria, emoció, tendresa, estimació…
Si mirem enrere ens queden tants moments junts...

“Tanco els ulls i us recordo amb una motxilla molt més grossa que no pas vosaltres. La carreguen els vostres pares. A les vostres cares veig reflectida la por, l’esperança, l’emoció, l’alegria de començar una nova aventura en un lloc que en diuen colònies.
Si em paro un moment veig que no són sentiments gens allunyats als que jo estic vivint en aquest precís instant.
Durant una setmana, de mica en mica aneu agafant confiança, i a mesura que passen les hores ja no em pregunteu qualsevol cosa amb la mirada baixa, sinó que em mireu als ulls.”

De fet, podem repassar tota la nostra història com a monitors, sense deixar-vos en cap moment, perquè ha esdevingut enmig de vosaltres, gravada entre colònies, campaments, rutes i casals on sempre hi heu estat presents.
I és que tot va començar aquell estiu, l’estiu del nostre debut com a monitors: les colònies dels formatgets, a St. Martí. Molts de vosaltres ja hi éreu, vau ser els nostres primers « nens ». Com han canviat les coses, veritat? Després van venir les cultures i els còmics a La Cot, el mar de St. Martí, els vikings a Puigpardines...
I començaren els campaments i rutes, i amb ells el curs de premonitors: S9 a les Planes d’Hostoles, la ruta de P1 amb bici per la Garrotxa i la de P2 a pota de Vall-Ter a Thues.
Però no tan sols recordem llocs i centres d’interès, sinó tot el que va néixer i créixer, tot el que vam viure, tot el que va esdevenir... perquè any rere any, tot hi no ser-hi tots ni estar sempre junts, tenint noves incorporacions i alguna baixa, es va anar creant la màgia que ara ens uneix.

“Obro els ulls i us veig a tots junts davant del pares, les mares, els nens i tots els de l’esplai. Amb una veu tremolosa i amb cara de murris, potser una mica nerviosos llegiu un escrit que heu fet per a nosaltres. Les emocions i els records van més ràpids que els meus pensaments...
I és que des de que comences a portar un grup com a monitor, ets conscient que, com aquell que abandona el niu, algun dia deixaran de ser “els teus nens” per passar a ser alguna cosa més, companys, que treballaran amb tu amb la mateixa fermesa i constància que els has inculcat.
Quan arriba el moment però, aquest això que era tan clar es difumina. Costa acceptar que comenci una nova etapa i que tot el que s’ha viscut entri a formar part del món dels records inoblidables.
Vols pensar que tot el que t’has esforçat a ensenyar, temps enllà, maquillat entre jocs i rialles i recentment de forma directa i a vegades amb duresa, ha donat fruit, que de tot el que els has mostrat tindran un judici just i agafaran el millor per fer-s’ho seu i que incorporaran el que creguin segons el seu propi criteri.”

Ara de fet, ho pensem. Pensem que sereu grans monitors. Per què? Perquè sou grans persones, joves amb empenta i criteri i amb ganes de treballar pels seus ideals.

Confiem. Confiem amb vosaltres i sabem que a partir d’avui, que comenceu aquest nou camí, trepitjant fort, arribareu ben lluny en la vostra nova tasca i en la família que esdevé l’esplai sant pau i la Parròquia.
La convivència, tants anys junts, ha fet que el clima entre nosaltres hagi estat el més càlid possible i que ens coneixem més del que nosaltres mateixos pensem. L’estimació i l’apressi ha anat creixent, i a voltes inclòs ens hem sentit una mica pares i amics. Per això estem ben convençuts del que estem dient.

GRÀCIES PER HAVER ACCEPTAT EL REPTE!!!

Els vostres monitors i monitores.

Sense paraules...

Ara feia molts de dies que no penjava res al bloc, però m'ha arribat aquest mail d'una amiga que està treballant per Metges sense Fronteres i he trobat que tothom hauria de llegir aquestes línies...

Sense paraules...

En Jeremies debia de ser una gran persona. El dia del seu funeral riuades de gent van desplaçar-se per retre-li l’últim adeu, quilòmetres recorreguts per plorar la seva mort i abraçar el seu cos desposseït de vida, menjar plegats i durant uns quants dies celebrar amb rituals ancestrals el seu traspàs. En Jeremies havia mort d’una malaltia molt estranya, després d'un rosari de malestars, febril i molt afeblit. Dies després del seu enterramentàries persones despertaven amb la mateixa indisposició anant a l’hospital a on moríen sense trobar-hi remei, i al cap d’unes setmanes els infermers que havien tingut cura d’aquests pacients també emmalaltien, de tots ells només un ha sobreviscut.

Avui mentres el 4x4 s’enfilava pels turons emmoquetats de verds, inflats per palmeres i multitud d’arbres de la NBA espurnejats de flors multicolors. Mentre la ferèstega natura que no entén de geometria es cruspia bocins de camí i el sol es desfeia rera un telo d’ombres i llums espectacular, on els núvols es confonien entre el perfil auster de les muntanyes, trones d’aquest grumolls esponjosos i enrinxolats, tenyits de roses ataronjats que espetegaven vers l’impetuositat dels 5000 metres que de sobte s'encavalquen al cel i abracen gran part de la panoràmica. Enmig d’aquest tiberi pels ulls, com si de cop un diccionari visual em definís el paradís, pensava que ja era hora d’escriure-vos un missatge. Fer un esboç d’aquest mossaic intens de vivències que aquests dies he replegat amb emoció i a vegades certa angoixa. Avui, quan fa poc mes d'una setmana que estic a Bundibudyo (Uganda) en una epidèmia d'èbola.

L’èbola és un virus que provaca unes febres hemorràgiques i que s’encomana molt fàcilment. No hi ha tractament i la mortalitat es mou entre el 50 i 90%. Quan es declara una epidèmia l’únic que es pot fer és aillar els casos per aturar la propagació, detectar-los a temps, assegurar que els funerals no siguin com el d’en Jeremies (sense contacte amb el cadàver), i donar un tracte digne a aquells afectats que sols poden fer que esperar a saber a quina porció de l’estadística pertanyeran. Nosaltres ens protegim d’una manera extrema, com si fossim astronautes. Anem amb uns monos blancs, passamuntanyes, ulleres, mascares, botes, doble guants... Tot el dia ens estem rentant les mans amb clor i entre nosaltres no ens podem tocar, ni abraçar! Som uns 25 expatriats, gent de tot el món que hem vingut a parar a aquest tros de paradís que ara és infern. Jo sóc la responsable dels "outreach", quan hi ha un rumor de persona amb febre i que ha estat en contacte durant les darreres setmanes amb algú diagnosticat d’èbola hi vaig. Arribem allà a on viu i després d’un questionari mèdic, mesuro la temperatura i arriba la sentència. Si és sospita de cas ens vestim d’astronautes, desinfectem tota la casa, cremem matalasos, clorem la roba i ens emportem el malalt a l’àrea d’aïllament que tenim a l’hospital. En uns instants hem esmicolat la seva realitat. Aquests ulls foscos i vius s’omplen de por, la mort comença la seva dansa macabra. A vegades al mateix temps que els pacients entren per la porta, surten els fèretres. Però com tot, hi ha una part positiva i és que alguns, no se sap com ni per què, sobreviuen. Després per a ells comença una etapa ben difícil que és la de convèncer a la resta de la comunitat que estan curats. Sovint han de marxar de casa seva perquè els rebutgen. Jo els acompanyo aquest cop no vestida d’astronauta i al nostre pas les portes es tanquen i la gent fuig corrents, en poblats més petits un cop aconsegueixo reunir part de la comunitat responc als seu dubtes que són molts i d'aquesta manera les pors irracionals a la mort obren pas a la possibilitat de la vida. Altres vegades no es tan fàcil i comença un període molt dur de marginació.

Peró els malalts d’èbola no només són víctimes dels seus veïns posseits per la por, sinó del seu govern que va amagar els resultats del laboratori durants dues setmanes perquè en aquell temps a Kampala (capital d Uganda) es celebrava una cimera a on assistia la reina d’Anglaterra. I per un laboratori, el CDC, que amb molts de diners ha comprat el recolçament de la OMS ugandesa, aprofitant-se de les desavinences amb la internacional de Ginebra, que ha acabat marxant del país. I amparats amb aquest poder han aterrat a Bundibudyo on intenten extreure mostres a tot els malalts, sospitos i fins i tot cadàvers. Amb impúdica in-ètica, com la de presentar-se en un funeral i demanar que obrin el feretre per extreure la mostra. Amb pocs propòsits humanitaris més aviat sospitem que interessos militars.

I enmig d’aquesta situació reafirmo que la vida és un gran regal. Que val la pena viure-la amb intensitat, autenticitat, amb la batuta entre les mans i un profund agraiment. Se'm fa estrany pensar que el Nadal està al caure i que estaré tan lluny de vosaltres.

Us envio un petó gegant i una abraçada encara més forta!!! Cuideu-vos molt!

Cris