Miro al mar, em recorda a tu. L’escuma de les onades és com la teva mirada, intensa i sempre penetrant. Estic a la nostra roca, tu ja saps la que vull dir, aquella que tants cops ens havia vist riure. Hi ha aquell sol tan especial d’estiu, aquell que ens agradava mirar.
Al moneder sempre hi porto una fotografia teva, la que et vas fer abans de marxar. Recordo com si fos ara el que em vas dir, amb la teva mirada clavada als meus ulls em vas enunciar que tornaries, que aquesta era la teva terra, hi tenies els amics, la família, a mi... No va ser així no vas tornar, ni tant sols vas marxar. Ara miro la teva fotografia, al principi només et recordava mort, quiet, amb els ulls clavats a l’horitzó, un horitzó que mai més vas tornar a veure. Va ser difícil identificar-te, vaig ser l’única que va tenir valor per fer-ho.
Vam quedar a les sis de la tarda, al bar de sempre. Tu feies deu minuts tard, em començava a preocupar, perquè la puntualitat era una de les teves virtuts. Al cap de pocs segons de mirar el rellotge et vaig veure venir, amb la jaqueta de sempre, la que t’havia regalat la teva àvia per reis, si no recordo malament feia uns dos anys. Et vas disculpar pel retard i em vas dir que acabaves de recollir el bitllet d’avió que et duria, segons tu, a una vida que anhelaves en secret des de feia temps, anar a Mèxic. No et vaig dir res, el que valoràvem més de la nostra relació era la llibertat de cadascú. Va venir el cambrer vam demanar, tu una Coca-Cola i jo un cafè.
Glop rere glop la beguda s’esvaïa i cap dels dos havia dit res, en un intent de trencar aquell ambient, tant estrany entre nosaltres, et vaig preguntar quan temps estaries fora, un any més o menys em vas dir. Aquelles paraules van passar a través meu com una dutxa d’aigua freda, no ens havíem separat des de que ens vam conèixer.
Et vaig venir a acomiadar a l’aeroport, va ser la última vegada que et vaig veure. Mai m’hauria imaginat que l’últim petó que em vas tirar des de la porta d’embarcament seria l’últim. Tot va anar molt ràpid. Ho vaig saber per les notícies. Em van quedar tantes coses per dir-te... tants pensaments per escriure’t... estic sola i buida, et necessito, no sóc ningú.
No em puc treure del cap la última imatge que vaig tenir de tu, em persegueix a cada instant de vida. Ets el meu únic pensament, la meva única raó de viure. La gent diu que amb el temps aprens a conviure amb aquesta sensació, amb la tristesa que et deixa la pèrdua sobtada d’un familiar o amic... jo no puc.
He tancat els ulls per uns instants, he tornat a veure aquella visió que fa molts dies em persegueix. Em veig dreta en aquesta roca, faig un salt i cada cop veig el mar més a prop, més a prop... i finalment topo contra l’aigua. I per què no fer-ho, per la hipocresia de la societat? Salto.
esther
