Els Arcs de Santa Pau, divendres 28 de desembre del 2007

És difícil trobar paraules adequades per escriure aquestes ratlles, per descriure el gran espiral de sentiments que afloren en aquest moment: por, angoixa, tristesa, expectació, alegria, emoció, tendresa, estimació…
Si mirem enrere ens queden tants moments junts...

“Tanco els ulls i us recordo amb una motxilla molt més grossa que no pas vosaltres. La carreguen els vostres pares. A les vostres cares veig reflectida la por, l’esperança, l’emoció, l’alegria de començar una nova aventura en un lloc que en diuen colònies.
Si em paro un moment veig que no són sentiments gens allunyats als que jo estic vivint en aquest precís instant.
Durant una setmana, de mica en mica aneu agafant confiança, i a mesura que passen les hores ja no em pregunteu qualsevol cosa amb la mirada baixa, sinó que em mireu als ulls.”

De fet, podem repassar tota la nostra història com a monitors, sense deixar-vos en cap moment, perquè ha esdevingut enmig de vosaltres, gravada entre colònies, campaments, rutes i casals on sempre hi heu estat presents.
I és que tot va començar aquell estiu, l’estiu del nostre debut com a monitors: les colònies dels formatgets, a St. Martí. Molts de vosaltres ja hi éreu, vau ser els nostres primers « nens ». Com han canviat les coses, veritat? Després van venir les cultures i els còmics a La Cot, el mar de St. Martí, els vikings a Puigpardines...
I començaren els campaments i rutes, i amb ells el curs de premonitors: S9 a les Planes d’Hostoles, la ruta de P1 amb bici per la Garrotxa i la de P2 a pota de Vall-Ter a Thues.
Però no tan sols recordem llocs i centres d’interès, sinó tot el que va néixer i créixer, tot el que vam viure, tot el que va esdevenir... perquè any rere any, tot hi no ser-hi tots ni estar sempre junts, tenint noves incorporacions i alguna baixa, es va anar creant la màgia que ara ens uneix.

“Obro els ulls i us veig a tots junts davant del pares, les mares, els nens i tots els de l’esplai. Amb una veu tremolosa i amb cara de murris, potser una mica nerviosos llegiu un escrit que heu fet per a nosaltres. Les emocions i els records van més ràpids que els meus pensaments...
I és que des de que comences a portar un grup com a monitor, ets conscient que, com aquell que abandona el niu, algun dia deixaran de ser “els teus nens” per passar a ser alguna cosa més, companys, que treballaran amb tu amb la mateixa fermesa i constància que els has inculcat.
Quan arriba el moment però, aquest això que era tan clar es difumina. Costa acceptar que comenci una nova etapa i que tot el que s’ha viscut entri a formar part del món dels records inoblidables.
Vols pensar que tot el que t’has esforçat a ensenyar, temps enllà, maquillat entre jocs i rialles i recentment de forma directa i a vegades amb duresa, ha donat fruit, que de tot el que els has mostrat tindran un judici just i agafaran el millor per fer-s’ho seu i que incorporaran el que creguin segons el seu propi criteri.”

Ara de fet, ho pensem. Pensem que sereu grans monitors. Per què? Perquè sou grans persones, joves amb empenta i criteri i amb ganes de treballar pels seus ideals.

Confiem. Confiem amb vosaltres i sabem que a partir d’avui, que comenceu aquest nou camí, trepitjant fort, arribareu ben lluny en la vostra nova tasca i en la família que esdevé l’esplai sant pau i la Parròquia.
La convivència, tants anys junts, ha fet que el clima entre nosaltres hagi estat el més càlid possible i que ens coneixem més del que nosaltres mateixos pensem. L’estimació i l’apressi ha anat creixent, i a voltes inclòs ens hem sentit una mica pares i amics. Per això estem ben convençuts del que estem dient.

GRÀCIES PER HAVER ACCEPTAT EL REPTE!!!

Els vostres monitors i monitores.