Ara feia molts de dies que no penjava res al bloc, però m'ha arribat aquest mail d'una amiga que està treballant per Metges sense Fronteres i he trobat que tothom hauria de llegir aquestes línies...
Sense paraules...
Sense paraules...
En Jeremies debia de ser una gran persona. El dia del seu funeral riuades de gent van desplaçar-se per retre-li l’últim adeu, quilòmetres recorreguts per plorar la seva mort i abraçar el seu cos desposseït de vida, menjar plegats i durant uns quants dies celebrar amb rituals ancestrals el seu traspàs. En Jeremies havia mort d’una malaltia molt estranya, després d'un rosari de malestars, febril i molt afeblit. Dies després del seu enterramentàries persones despertaven amb la mateixa indisposició anant a l’hospital a on moríen sense trobar-hi remei, i al cap d’unes setmanes els infermers que havien tingut cura d’aquests pacients també emmalaltien, de tots ells només un ha sobreviscut.
Avui mentres el 4x4 s’enfilava pels turons emmoquetats de verds, inflats per palmeres i multitud d’arbres de la NBA espurnejats de flors multicolors. Mentre la ferèstega natura que no entén de geometria es cruspia bocins de camí i el sol es desfeia rera un telo d’ombres i llums espectacular, on els núvols es confonien entre el perfil auster de les muntanyes, trones d’aquest grumolls esponjosos i enrinxolats, tenyits de roses ataronjats que espetegaven vers l’impetuositat dels 5000 metres que de sobte s'encavalquen al cel i abracen gran part de la panoràmica. Enmig d’aquest tiberi pels ulls, com si de cop un diccionari visual em definís el paradís, pensava que ja era hora d’escriure-vos un missatge. Fer un esboç d’aquest mossaic intens de vivències que aquests dies he replegat amb emoció i a vegades certa angoixa. Avui, quan fa poc mes d'una setmana que estic a Bundibudyo (Uganda) en una epidèmia d'èbola.
L’èbola és un virus que provaca unes febres hemorràgiques i que s’encomana molt fàcilment. No hi ha tractament i la mortalitat es mou entre el 50 i 90%. Quan es declara una epidèmia l’únic que es pot fer és aillar els casos per aturar la propagació, detectar-los a temps, assegurar que els funerals no siguin com el d’en Jeremies (sense contacte amb el cadàver), i donar un tracte digne a aquells afectats que sols poden fer que esperar a saber a quina porció de l’estadística pertanyeran. Nosaltres ens protegim d’una manera extrema, com si fossim astronautes. Anem amb uns monos blancs, passamuntanyes, ulleres, mascares, botes, doble guants... Tot el dia ens estem rentant les mans amb clor i entre nosaltres no ens podem tocar, ni abraçar! Som uns 25 expatriats, gent de tot el món que hem vingut a parar a aquest tros de paradís que ara és infern. Jo sóc la responsable dels "outreach", quan hi ha un rumor de persona amb febre i que ha estat en contacte durant les darreres setmanes amb algú diagnosticat d’èbola hi vaig. Arribem allà a on viu i després d’un questionari mèdic, mesuro la temperatura i arriba la sentència. Si és sospita de cas ens vestim d’astronautes, desinfectem tota la casa, cremem matalasos, clorem la roba i ens emportem el malalt a l’àrea d’aïllament que tenim a l’hospital. En uns instants hem esmicolat la seva realitat. Aquests ulls foscos i vius s’omplen de por, la mort comença la seva dansa macabra. A vegades al mateix temps que els pacients entren per la porta, surten els fèretres. Però com tot, hi ha una part positiva i és que alguns, no se sap com ni per què, sobreviuen. Després per a ells comença una etapa ben difícil que és la de convèncer a la resta de la comunitat que estan curats. Sovint han de marxar de casa seva perquè els rebutgen. Jo els acompanyo aquest cop no vestida d’astronauta i al nostre pas les portes es tanquen i la gent fuig corrents, en poblats més petits un cop aconsegueixo reunir part de la comunitat responc als seu dubtes que són molts i d'aquesta manera les pors irracionals a la mort obren pas a la possibilitat de la vida. Altres vegades no es tan fàcil i comença un període molt dur de marginació.
Peró els malalts d’èbola no només són víctimes dels seus veïns posseits per la por, sinó del seu govern que va amagar els resultats del laboratori durants dues setmanes perquè en aquell temps a Kampala (capital d Uganda) es celebrava una cimera a on assistia la reina d’Anglaterra. I per un laboratori, el CDC, que amb molts de diners ha comprat el recolçament de la OMS ugandesa, aprofitant-se de les desavinences amb la internacional de Ginebra, que ha acabat marxant del país. I amparats amb aquest poder han aterrat a Bundibudyo on intenten extreure mostres a tot els malalts, sospitos i fins i tot cadàvers. Amb impúdica in-ètica, com la de presentar-se en un funeral i demanar que obrin el feretre per extreure la mostra. Amb pocs propòsits humanitaris més aviat sospitem que interessos militars.
I enmig d’aquesta situació reafirmo que la vida és un gran regal. Que val la pena viure-la amb intensitat, autenticitat, amb la batuta entre les mans i un profund agraiment. Se'm fa estrany pensar que el Nadal està al caure i que estaré tan lluny de vosaltres.
Us envio un petó gegant i una abraçada encara més forta!!! Cuideu-vos molt!
Cris
Avui mentres el 4x4 s’enfilava pels turons emmoquetats de verds, inflats per palmeres i multitud d’arbres de la NBA espurnejats de flors multicolors. Mentre la ferèstega natura que no entén de geometria es cruspia bocins de camí i el sol es desfeia rera un telo d’ombres i llums espectacular, on els núvols es confonien entre el perfil auster de les muntanyes, trones d’aquest grumolls esponjosos i enrinxolats, tenyits de roses ataronjats que espetegaven vers l’impetuositat dels 5000 metres que de sobte s'encavalquen al cel i abracen gran part de la panoràmica. Enmig d’aquest tiberi pels ulls, com si de cop un diccionari visual em definís el paradís, pensava que ja era hora d’escriure-vos un missatge. Fer un esboç d’aquest mossaic intens de vivències que aquests dies he replegat amb emoció i a vegades certa angoixa. Avui, quan fa poc mes d'una setmana que estic a Bundibudyo (Uganda) en una epidèmia d'èbola.
L’èbola és un virus que provaca unes febres hemorràgiques i que s’encomana molt fàcilment. No hi ha tractament i la mortalitat es mou entre el 50 i 90%. Quan es declara una epidèmia l’únic que es pot fer és aillar els casos per aturar la propagació, detectar-los a temps, assegurar que els funerals no siguin com el d’en Jeremies (sense contacte amb el cadàver), i donar un tracte digne a aquells afectats que sols poden fer que esperar a saber a quina porció de l’estadística pertanyeran. Nosaltres ens protegim d’una manera extrema, com si fossim astronautes. Anem amb uns monos blancs, passamuntanyes, ulleres, mascares, botes, doble guants... Tot el dia ens estem rentant les mans amb clor i entre nosaltres no ens podem tocar, ni abraçar! Som uns 25 expatriats, gent de tot el món que hem vingut a parar a aquest tros de paradís que ara és infern. Jo sóc la responsable dels "outreach", quan hi ha un rumor de persona amb febre i que ha estat en contacte durant les darreres setmanes amb algú diagnosticat d’èbola hi vaig. Arribem allà a on viu i després d’un questionari mèdic, mesuro la temperatura i arriba la sentència. Si és sospita de cas ens vestim d’astronautes, desinfectem tota la casa, cremem matalasos, clorem la roba i ens emportem el malalt a l’àrea d’aïllament que tenim a l’hospital. En uns instants hem esmicolat la seva realitat. Aquests ulls foscos i vius s’omplen de por, la mort comença la seva dansa macabra. A vegades al mateix temps que els pacients entren per la porta, surten els fèretres. Però com tot, hi ha una part positiva i és que alguns, no se sap com ni per què, sobreviuen. Després per a ells comença una etapa ben difícil que és la de convèncer a la resta de la comunitat que estan curats. Sovint han de marxar de casa seva perquè els rebutgen. Jo els acompanyo aquest cop no vestida d’astronauta i al nostre pas les portes es tanquen i la gent fuig corrents, en poblats més petits un cop aconsegueixo reunir part de la comunitat responc als seu dubtes que són molts i d'aquesta manera les pors irracionals a la mort obren pas a la possibilitat de la vida. Altres vegades no es tan fàcil i comença un període molt dur de marginació.
Peró els malalts d’èbola no només són víctimes dels seus veïns posseits per la por, sinó del seu govern que va amagar els resultats del laboratori durants dues setmanes perquè en aquell temps a Kampala (capital d Uganda) es celebrava una cimera a on assistia la reina d’Anglaterra. I per un laboratori, el CDC, que amb molts de diners ha comprat el recolçament de la OMS ugandesa, aprofitant-se de les desavinences amb la internacional de Ginebra, que ha acabat marxant del país. I amparats amb aquest poder han aterrat a Bundibudyo on intenten extreure mostres a tot els malalts, sospitos i fins i tot cadàvers. Amb impúdica in-ètica, com la de presentar-se en un funeral i demanar que obrin el feretre per extreure la mostra. Amb pocs propòsits humanitaris més aviat sospitem que interessos militars.
I enmig d’aquesta situació reafirmo que la vida és un gran regal. Que val la pena viure-la amb intensitat, autenticitat, amb la batuta entre les mans i un profund agraiment. Se'm fa estrany pensar que el Nadal està al caure i que estaré tan lluny de vosaltres.
Us envio un petó gegant i una abraçada encara més forta!!! Cuideu-vos molt!
Cris
1 comentari:
Realment sí, la vida és un gran regal que sovint no només no sabem valorar sinó que a més, malbaratem!
Té molt de mèrit la tasca que fan algunes persones, com aquesta noia, no tothom n'és capaç (i m'incloc a mi mateixa dins aquest grup), primer per la força interior que s'ha de tenir i segon, però no menys important, pels riscos que també comporta.
Tant de bo tothom pogués ser una mica conscient dels panorames que hi ha més enllà del nostre "esplèndid" 1r món.
Publica un comentari a l'entrada