La Cris des d'Etiòpia

Hola de nou,

penjo un mail que em va arribar de la Cris, l'amiga que està treballant amb MSF. Espero que us agradi i que ens serveixi per pensar, ni que sigui només una mica...

Molts petons!!!

Estimadíssims tots!

Mentre els G-8 discuteixen en una luxosa taula sobre la fam al món. Jo encara preservo dins meu les imatges d'Etiòpia, a on malgrat el govern no ho admet hi ha gent que pateix fam.

Ara feia molt que no us enviava cap escrit. No ha estat la manca de ganes, ni de necessitat sinó la feinada que hi havia que ha esmicolat sense pausa el temps en bocins de vida molt intensos i lluny de la calma necessària per compilar impressions. Ara tot es barreja dins meu i de l'entrellat d'experiències voldria escapçar-ne un petit resum.

He estat dos mesos en una regió anomenada Oromia, al Sud-oest del país. Una terra tapís de prats verds d'un blat de moro incipient a principis de maig quan tímidament s'insinuava entre la terra rogenca, i que setmana rera setmana guanyava alçada amb l'empenta de la pluja no prou forta però suficient. Cultius que "alimenten" d'esperança a famílies senceres mentre vetllen amb ànsia la propera collita (a finals de setembre).

Ropi va ser la primera base. Allà vam començar perquè hi havien unes monges de la mare Teresa de Calcuta que havien plantat en un descampat una tenda militar d'uns 80 metres quadrats i a dins hi dormien 200 mares amb els seus fills desnodrits, més a prop de la mort que de la vida. La imatge del principi era colpidora. Semblava un retrat congelat, un museu de cera ple de figures infantils que no tenien esma ni per moure's. Asseguts al terra, descalços, amb roba estripada, ventres voluminosos i unes cares inflades perquè la manca de proteïnes feia que els seus cossos en un afany de retenir quelcom acumulessin aigua. Aquell dia vam plantar les tendes i ens vam preparar per a un endemà que havia de ser molt dur. Detonàvem la nostra intervenció en una regió a on la darrera collita havia estat erma degut a la manca de pluges. Feia uns mesos que les reserves de menjar s'havien esgotat i no hi havia diners per a comprar més. Moltes famílies en el desesper que causa la fam havien hipotecat la futura collita per poder comprar el seu mateix blat que els hi retornava a uns preus abismals. Nàufrags en una mar esvalotada d'interessos maquiavèl·lics i complexos d'uns pocs rics i anèmics d'ètica i d'un govern corrupte que castiga la seva gent amb el negoci de la fam. I en aquesta dramàtica situació, els més menuts són les primeres víctimes. Aquella tenda repleta de nens que havien i encara passaven gana encongia el cor. I vam començar...

La nutrició és dura i bella. La mort és freqüent i això és molt dur, però molt més bell és la recuperació d'aquest menuts que en unes setmanes es van convertir en nens trapella, de nou nens, embolcallats per l'agraïment infinit i indescriptible de les mares, de nou mares. Sols amb la llet i un menjar especial que ja ve preparat amb tots els micronutrients que necessiten és suficient per retornar-los la vida. En dos mesos vam tractar a 1500 nens, la majoria menors de cinc anys, dels quals 25 van morir però la resta eren un àlbum preciós de somriures que abraçaven la vida de nou i que omplien de sentit i de força el nostre projecte.

Ara us escric des de Girona. Després d'aquests dos mesos tan intensos necessitava descansar i estic de vacances. Hi seré fins al divendres vinent, 25 de Juliol. Espero poder-vos veure i als que no: enviar-vos una abraçada ben forta i un desig de que gaudiu d'un bon estiu.

I com que us escric des de Girona a on no hi han restriccions de comunicació. Us envio dues fotos que il·lustren i il·luminen aquest mail: Un nen bevent-se la llet i un d'aquests 1500 somriures que regala la recuperació de la fam i que no té preu. Podria haver triat fotos de nens famèlics però: mentre que els G-8 tornen de l'illa del Japó als seus països amb solucions espesses per a la fam, trobo que és molt millor aferrar-se a la cara positiva de la moneda deixant ben oberta la porta de l'esperança.

Una abraçada ben gegant!!!!

Cris