Un altre mail de la Cris des d'Àfrica... aquest cop és ben bé una crònica de guerra...
No tinc paraules per descriure la indignació i la ràbia que he sentit quan he llegit el mail... i la gran admiració per una persona que realment viu al 100%...
Res gent... molts petons i una forta abraçada...
Ogaden és un tros més de món a on les armes a mans de rebels, exèrcit i milícies juguen a les dames de la vida i la mort. Mentre, la gent que abans vivia amb la seva relativa pau, agro-pastoralistes seminòmades que segons l'estació de l'any es movien d'una regió a l'altra seguint l'estel màgic de l'aigua, ara viuen amagats a les muntanyes amb molta por i extrema incertesa. No escoles, ni accés a la salut.
Ogaden cau al sud d'Etiòpia. En el mapa sembla com si l'allargassada Somàlia la mossegués perquè en realitat des de temps ancestrals en formava part. I estar aquí és com reviure Somàlia. La mateixa gent alta i prima, de pell bruna però no fosca i un nas afilat amb grans ulls ametllats. Els homes vesteixen les faldes típiques somalís i els més vells s'acompanyen d'uns bastons que els hi mereixen l'autoritat. Les dones tapades amb uns vels que ressegueixen milimètricament la seva cara bonica i ovalada i multitud de nens per tot arreu regalant brillants somriures.
Aquesta regió va ser la moneda amb que els britànics van compensar a Etiòpia quan encara es jugava al "monopoli" de les colònies i italians i anglesos volien la millor part. Ningú va preguntar a la gent que hi vivia que en pensaven i de cop es van trobar que sense sentir-s'ho formaven part d'un país diferent i indiferent vers ells. Però Etiòpia no és Somàlia, almenys té un govern corrupte i això ja és més que no tenir govern. Així que la pobresa no és tan extrema, les cases a on viuen són més elaborades, el sistema de salut menys-més funciona i la població viu i podríem dir que bé en aquest dia a dia africà que seria del tot incomprensible des del nostre occident rebentat per altres preocupacions. Si no fos... un cop més...per la guerra.
Quan vam decidir entrar a Ogaden va ser perquè de sobte el govern expulsava totes les ONGs que hi treballaven i dies després publicava una llista a on només MSF-Grècia-Espanya podia entrar. Les altres seccions que eren les expulsades parlaven d'una gran crisis humanitària a arrel del conflicte entre la ONLF (rebels somalís que en un principi volien la independència d' Etiòpia i més tard l'annexió a Somàlia) i el govern. Un conflicte que fa molts anys que dura perquè és una guerra de guerrilles difícil d'apagar i principalment perquè l'enemic número u d'Etiòpia és Eritrea amb qui es disputa el mar i a on hi destina les seves millors reserves militars, i en segon lloc, sota el beneplàcit i l'empenta d'Estats Units: Somàlia, a on hi ha enviat gran part de l'exèrcit. Així que els que queden, els més fluixets, són els que arriben a Ogaden.
El que no esperàvem era que el govern etíop fos el més maquiavèlic d'aquesta història: Vam entrar amb el seu vist-i-plau per tal d'accedir a les zones rebels i ens hem trobat que el govern limita les nostres accions a les zones governamentals. És tal la seva manipulació que als més agosarats que han començat a treballar en les zones rurals els han arrestat. Dos altres seccions de MSF que treballen en la mateixa regió després de que el govern acceptés que entressin de nou, porten més de 10 dies sota arrest domiciliari, expatriats com jo, no els hi falta res però no poden treballar ni moure's. La posició MSF no acaba de ser massa clara: que hem de fer? Jo ho tinc molt clar: No hauríem d'estar treballant amb aquestes restriccions. Ara som titelles del conflicte perquè d'altra banda els rebels també ens volen utilitzar perquè afeblits i amb poques possibilitats volen que els humanitaris fem declaracions internacionals d'aquesta crisis humanitària que tampoc hem trobat. Es tracta d'una població forta, que des de mai havia acudit a la medicina occidental i que tenen les seves formes paral·leles per sobreviure. El que si hi ha és una bestial crisis de drets humans, però això ja no implica una intervenció mèdica sinó que de la comunitat internacional. Els mateixos països que s'ho miren de lluny i treuen ferro perquè no els hi convé estar de males amb l'Etiòpia estratègica enmig d'un enclau de països difícils. I per si no en fossin prous encara hi podem afegir els del Alitihad: uns somalis de Somaliland que es barallen amb la ONLF perquè diuen que no són bons musulmans. La diferència recau en l'integrisme: segons ells ni jugar a cartes, ni mastegar Chat (que és una herba que mosseguen els homes cada dia i que té certs efectes al·lucinògens...) i totes les dones amb burka. En fi! Com veieu el panorama és descoratjador.
I enmig de tot això us escric jo, des de Deghabur. De moment treballem a l' hospital tot i que és governamental i no zona rebel: les consultes pediàtriques, l'hospitalització de 24 llits i un programa per infants malnutrits amb 300 nens admesos. No són grans números tractant-se d'Àfrica però un cop t'hi poses cal molta perseverància fins que els infermers amb nivell i motivació molt baixa no aprenen a tenir cura dels seus malalts. El nostre principal objectiu segueix sent les clíniques mòbils, emmascarant-les amb altres noms com suport a estructures de salut però amb la clara i rotunda intenció de poder accedir a aquesta població que no sabem del tot com es troba.
I si avui us escric és perquè estic molt millor ja que portava 4 dies malalta. Febre, diarrea, molt mal de cap... sospitem que un inoportú paràsit anomenat Giardia, res d'estrany en contextos com aquests però jo fins ara me n' havia salvat i caure-hi de ple és tota una lliçó d'humilitat envers un cos que demana fer bondat. Encara estic una mica feta un nyap i haig de trobar l'equilibri entre el descans i l'evitar que la feina que hi ha es desbordi. I em costa no estar al 100% però no em queda més remei que prendre paciència com a principal medicina!
... La tarda cau plàcidament encoberta per un cel camaleònic que s'estén molt lluny i es perd junt amb la planura en un horitzó indefinit: tanco els ulls i jo també em perdo en una abraçada molt forta, sentint-vos molt a prop com sempre i a través del mail bufant les primers impressions d'aquest tros més de món a on la pau no hi pot descansar.
Cuideu-vos molt!
Cris
No tinc paraules per descriure la indignació i la ràbia que he sentit quan he llegit el mail... i la gran admiració per una persona que realment viu al 100%...
Res gent... molts petons i una forta abraçada...
Ogaden és un tros més de món a on les armes a mans de rebels, exèrcit i milícies juguen a les dames de la vida i la mort. Mentre, la gent que abans vivia amb la seva relativa pau, agro-pastoralistes seminòmades que segons l'estació de l'any es movien d'una regió a l'altra seguint l'estel màgic de l'aigua, ara viuen amagats a les muntanyes amb molta por i extrema incertesa. No escoles, ni accés a la salut.
Ogaden cau al sud d'Etiòpia. En el mapa sembla com si l'allargassada Somàlia la mossegués perquè en realitat des de temps ancestrals en formava part. I estar aquí és com reviure Somàlia. La mateixa gent alta i prima, de pell bruna però no fosca i un nas afilat amb grans ulls ametllats. Els homes vesteixen les faldes típiques somalís i els més vells s'acompanyen d'uns bastons que els hi mereixen l'autoritat. Les dones tapades amb uns vels que ressegueixen milimètricament la seva cara bonica i ovalada i multitud de nens per tot arreu regalant brillants somriures.
Aquesta regió va ser la moneda amb que els britànics van compensar a Etiòpia quan encara es jugava al "monopoli" de les colònies i italians i anglesos volien la millor part. Ningú va preguntar a la gent que hi vivia que en pensaven i de cop es van trobar que sense sentir-s'ho formaven part d'un país diferent i indiferent vers ells. Però Etiòpia no és Somàlia, almenys té un govern corrupte i això ja és més que no tenir govern. Així que la pobresa no és tan extrema, les cases a on viuen són més elaborades, el sistema de salut menys-més funciona i la població viu i podríem dir que bé en aquest dia a dia africà que seria del tot incomprensible des del nostre occident rebentat per altres preocupacions. Si no fos... un cop més...per la guerra.
Quan vam decidir entrar a Ogaden va ser perquè de sobte el govern expulsava totes les ONGs que hi treballaven i dies després publicava una llista a on només MSF-Grècia-Espanya podia entrar. Les altres seccions que eren les expulsades parlaven d'una gran crisis humanitària a arrel del conflicte entre la ONLF (rebels somalís que en un principi volien la independència d' Etiòpia i més tard l'annexió a Somàlia) i el govern. Un conflicte que fa molts anys que dura perquè és una guerra de guerrilles difícil d'apagar i principalment perquè l'enemic número u d'Etiòpia és Eritrea amb qui es disputa el mar i a on hi destina les seves millors reserves militars, i en segon lloc, sota el beneplàcit i l'empenta d'Estats Units: Somàlia, a on hi ha enviat gran part de l'exèrcit. Així que els que queden, els més fluixets, són els que arriben a Ogaden.
El que no esperàvem era que el govern etíop fos el més maquiavèlic d'aquesta història: Vam entrar amb el seu vist-i-plau per tal d'accedir a les zones rebels i ens hem trobat que el govern limita les nostres accions a les zones governamentals. És tal la seva manipulació que als més agosarats que han començat a treballar en les zones rurals els han arrestat. Dos altres seccions de MSF que treballen en la mateixa regió després de que el govern acceptés que entressin de nou, porten més de 10 dies sota arrest domiciliari, expatriats com jo, no els hi falta res però no poden treballar ni moure's. La posició MSF no acaba de ser massa clara: que hem de fer? Jo ho tinc molt clar: No hauríem d'estar treballant amb aquestes restriccions. Ara som titelles del conflicte perquè d'altra banda els rebels també ens volen utilitzar perquè afeblits i amb poques possibilitats volen que els humanitaris fem declaracions internacionals d'aquesta crisis humanitària que tampoc hem trobat. Es tracta d'una població forta, que des de mai havia acudit a la medicina occidental i que tenen les seves formes paral·leles per sobreviure. El que si hi ha és una bestial crisis de drets humans, però això ja no implica una intervenció mèdica sinó que de la comunitat internacional. Els mateixos països que s'ho miren de lluny i treuen ferro perquè no els hi convé estar de males amb l'Etiòpia estratègica enmig d'un enclau de països difícils. I per si no en fossin prous encara hi podem afegir els del Alitihad: uns somalis de Somaliland que es barallen amb la ONLF perquè diuen que no són bons musulmans. La diferència recau en l'integrisme: segons ells ni jugar a cartes, ni mastegar Chat (que és una herba que mosseguen els homes cada dia i que té certs efectes al·lucinògens...) i totes les dones amb burka. En fi! Com veieu el panorama és descoratjador.
I enmig de tot això us escric jo, des de Deghabur. De moment treballem a l' hospital tot i que és governamental i no zona rebel: les consultes pediàtriques, l'hospitalització de 24 llits i un programa per infants malnutrits amb 300 nens admesos. No són grans números tractant-se d'Àfrica però un cop t'hi poses cal molta perseverància fins que els infermers amb nivell i motivació molt baixa no aprenen a tenir cura dels seus malalts. El nostre principal objectiu segueix sent les clíniques mòbils, emmascarant-les amb altres noms com suport a estructures de salut però amb la clara i rotunda intenció de poder accedir a aquesta població que no sabem del tot com es troba.
I si avui us escric és perquè estic molt millor ja que portava 4 dies malalta. Febre, diarrea, molt mal de cap... sospitem que un inoportú paràsit anomenat Giardia, res d'estrany en contextos com aquests però jo fins ara me n' havia salvat i caure-hi de ple és tota una lliçó d'humilitat envers un cos que demana fer bondat. Encara estic una mica feta un nyap i haig de trobar l'equilibri entre el descans i l'evitar que la feina que hi ha es desbordi. I em costa no estar al 100% però no em queda més remei que prendre paciència com a principal medicina!
... La tarda cau plàcidament encoberta per un cel camaleònic que s'estén molt lluny i es perd junt amb la planura en un horitzó indefinit: tanco els ulls i jo també em perdo en una abraçada molt forta, sentint-vos molt a prop com sempre i a través del mail bufant les primers impressions d'aquest tros més de món a on la pau no hi pot descansar.
Cuideu-vos molt!
Cris
2 comentaris:
Vaia tela amb aquesta amiga teva. Es super interesant imaginarte en la seva pell, pero ha de ser super dur. En aquestes circumstancies suposo que aprens a valorar lo que es realment important
Ara entenc del que parlaveu abans... Ostres, he quedat ben impressionada. Hauríeu de reunir les seves cartes i publicar-les a algun lloc. Potser algun diari ho pot publicar en forma de reportatge?
PEtó
Publica un comentari a l'entrada