Frankfurt 07

Aquest és el discurs que va pronunciar en Quim Monzó el dia que es va obrir el circ de Frankfurt. Pels que us faci mandra llegir us deixo un link:

http://www.rac1.org/index.php?tag=frankfurt

Sense res més a dir us deixo amb les sàvies paraules d'aquest gran mestre.

Senyores
i senyors,

fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet,
malament per no haver avançat.
Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú
per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera
que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari
discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la
turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguit
s’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi
ha de dir.

Una mica, se sent perplex. Al llarg dels temps, la bonança de la història no ha
estat al costat de la literatura catalana. Les llengües i les literatures no haurien de
rebre mai el càstig de les estratègies geopolítiques, però el reben, i ben fort. Per
això el sorprèn que un muntatge com aquest —la Fira de Frankfurt, dedicada a la
gran glòria de la indústria editorial— hagi decidit convidar una cultura amb una
literatura desestructurada, repartida entre diversos Estats en cap dels quals és
llengua realment oficial (encara que n’hi hagi un i mig que ho proclamin sempre i
quan aquesta proclamació no molesti els turistes, els esquiadors o els repartidors
de butà).

Per això té dubtes a propòsit de la invitació a Frankfurt. ¿De cop i volta el món
s’ha tornat magnànim amb ells, quan n’hi ha tants que els volen perpètuament
perifèrics? Recorda, a més, que, en un altre muntatge literari —més nòrdic i
bastant més pompós—, ara fa poc més d’un segle (el 1904) el jurat del premi Nobel
de literatura va premiar Frederic Mistral. Frederic Mistral no era català. Era occità.
Però la referència serveix —no sols perquè alguns catalans i alguns occitans se
senten a prop— sinó perquè el premi va molestar tant els puristes de la Nació-
Estat (“Soyez propre, parlez français!”) que —mai més a la vida— cap literatura
sense Estat ha tornat a tenir un premi Nobel.

A més de la sensació de perplexitat, el personatge del nostre conte té una sensació
de justícia. Potser “justícia” no és la paraula exacta. Alguna cosa semblant. Tot i
que —com s’ha dit— als catalans els avatars polítics ens han anat d’una manera
que no convida a gaire alegries, la literatura catalana és, clarament, una de les
pedres fundacionals de la cultura europea. Cap literatura sense Estat d’aquesta
Europa (que ara diuen que construïm entre tots), no ha estat ni és tan sòlida, tan
dúctil i tan continuada.

¿Ha d’explicar tot això, en el discurs? Potser podria començar dient que la potència
inicial que va fer que la literatura catalana tingués lloc preferent a Europa durant
l’Edat Mitjana neix de Ramon Llull (Raymundus Lullus, Raimundo Lulio, Raymond
Llull, Raymond Lully: com els agradi més). Ramon Llull era filòsof, narrador
i poeta. Era mallorquí, d’aquesta Mallorca avui esdevinguda un ‘Bundesland’
geriàtricoturístic alemany. Nascut molt abans que els ‘tour operators’, els avions
de baix cost i la ‘balearització’ dictessin les normes de vida d’aquelles costes,
centennis abans de l’arribada de Boris Becker i de Claudia Schiffer, en ple segle
XIII Ramon Llull va estructurar una llengua travada i rigorosa, la mateixa llengua
en la que, de manera vibrant i corrompuda, encara parlem i escrivim ara.
Però l’escriptor té altres dubtes. Ja que ha de parlar a Frankfurt, ¿ho hauria
d’amanir amb detalls que poguessin interessar els germanoparlants? Hauria
d’esmentar l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria-Toscana, S’Arxiduc? ¿Hauria
d’esmentar el senyor Damm i el senyor Moritz, cervesers de terres germàniques
fundadors d’algunes de les marques de cervesa que els catalans encara bevem
ara? És evident que, si ho fes, li dirien frívol, i això encara l’impel·leix més a ferho.
Ja posats, podria esmentar el senyor Otto Zutz, gran oftalmòleg —“diplomat
a Espanya i Alemanya”— que ha acabat donant nom a una esplèndida discoteca
de Barcelona i que, en vida, graduava la vista de molts barcelonins. D’alguns
membres de la família del poeta Carles Riba, per exemple, segons es desprèn
del que el seu nét —Pau Riba, també poeta i, a més, cantant— diu al text que
acompanya el disc “Dioptria”.

Tampoc no sap si hauria de citar els més grans dels que han configurat el fil
literari que ens du fins avui: Bernat Metge, JV Foix, Narcís Oller, Anselm Turmeda,
Joan Brossa, Joanot Martorell, Llorenç Villalonga, Jordi de Sant Jordi, Jaume Roig,
Josep Carner, Jacint Verdaguer, Isabel de Villena, Josep Maria de Sagarra, Àngel
Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Joan Sales,
Mercè Rodoreda... I ¿ho hauria de fer d’aquesta manera apilonada o els hauria
d’esmentar per ordre cronològic?

¿O potser fóra millor no citar-ne cap?

Citar tots aquests escriptors (la majoria desconeguts pel món literari que es
belluga per Frankfurt) ¿no farà que els assistents a la cerimònia d’obertura de la
Fira del Llibre s’avorreixin de sentir noms que els sonen poc? ¿No farà que mirin
el rellotge i pensin: “Quin rotllo, aquest home!”? Per això, doncs, decideix que no
dirà cap nom (tot i que, de fet, ja els hagi dit en el mateix procés de descriure els
dubtes sobre si els ha de dir o no). A més, segons ha llegit, a la mateixa Fira del
Llibre hi haurà instal·lada una exposició que parlarà d’això. Encara que —siguem
sincers— ¿quantes de les persones que assisteixin a aquest acte inaugural
visitaran després aquesta exposició amb un interès no merament protocol·lari?
Siguem sincers i optimistes: ben poques. Tot i que es tracti d’una Fira del Llibre,
i els escriptors més desconeguts haurien de ser els que més excitessin la set
de lectura de les persones interessades a descobrir meravelles literàries, i no a
seguir, simplement, el tam-tam comercial del que toca en cada moment.

Però, com més hi rumia, menys clar veu com hauria de ser el discurs. Ja que
molta gent té del món una idea feta a partir de la geometria actual del poder
políticocultural, potser podria explicar que, a Europa —esqueixat ja el llatí en
llengües vulgars—, el primer tractat de Dret va ser el català “Consolat de Mar”,
pel qual es van regir les relacions marítimes al Mediterrani. Potser podria afegir
que alguns dels primers tractats europeus de medicina, dietètica, filosofia, cirurgia
o gastronomia eren també escrits en llengua catalana.

Però, ¿tantes dades servirien gaire de res? ¿Què han dit altres escriptors en anteriors
discursos inaugurals d’aquesta mateixa Fira? L’escriptor busca aleshores alguns
d’aquests discursos inicials i els llegeix. Gairebé sempre, en tots aquests discursos
hi ha una gran exaltació de la cultura pròpia, i veu clar que, sempre (en cada cas
passa el mateix), a qui no pertany a la cultura exaltada tots aquests discursos li sonen
distants, com la remor de l’aigua que va riu avall sense que hi parem atenció.

Són discursos a l’estil d’aquell que, durant la dictadura franquista, va fer a Nova
York, a les Nacions Unides, el violoncel·lista Pau Casals. Va ser un discurs que
va emocionar els catalans amb la mateixa intensitat que va deixar indiferents la
resta d’habitants del planeta: “I am a Catalan. Today, a province of Spain. But what
has been Catalonia?...”: “Sóc català. Catalunya avui és una província d’Espanya,
però ¿què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món.
Us explicaré per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que
Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides...”

També veu que altres escriptors que han fet discursos inicials de la Fira del Llibre
hi intercalen poemes. Potser ell també ho faci. Podria, per exemple, llegir aquell
travallengua que, un dia (en una fenomenal paròdia de discurs militar), va recitar
el grandíssim Salvador Dalí, com si fos la poesia més excelsa del món:

“Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.
Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics”.

De fet, si el discurs és part d’un ritual i, com en tots els rituals, el que importa
realment és la forma, el protocol, l’americana, la corbata (o l’absència de corbata),
¿importa gaire què s’hi diu exactament? ¿En una cerimònia religiosa feta en una
llengua morta (una missa en llatí, per exemple), importa gaire que part dels fidels
no entenguin el text? Encara més: ¿cal dir res en concret? Els polítics són grans
malabaristes, i per això els seus discursos són exemplars: plens de paraulescomodins
que, amb gran mestria —per quedar com a gent responsable—, apliquen
en el moment just encara que, de fet, siguin fum i prou: lletres que formen
síl·labes que formen paraules per cobrir l’expedient.

En un disc, aquest músic fenomenal que és Carles Santos va gravar fa anys una
peça esplèndida que consisteix en una barreja de declaració d’amor i discurs de
polític. És un text on les vacuïtats i les promeses han estat substituïdes per una
repetició constant de la paraula “Sargantaneta”, adobada amb adjectius exaltats.
(“Sargantaneta” —“Sagrantaneta”— és el nom de la seva barca de pesca.) ¿No
seria, doncs, un text ple de paraules-comodins, de “sagrantanetes”, el discurs
ideal per un acte com el de la inauguració de la Fira del Llibre? Un text tan
abstracte i tan buit que, sense canviar cap frase, es pogués utilitzar també per
qualsevol altra mena d’acte: literari, esportiu, cinegètic o filatèlic. Que tant servís
per presentar un nou llibre de poesia lírica com per inaugurar una línia ferroviària.
Un discurs tan ambigu que fos tot ritme —ritme, ritme!—, però que en el fons no
digués res: absolutament res.

Tot això és el que l’escriptor que sempre parla molt de pressa (i a qui un dia li
proposen de fer el protocol·lari discurs inicial de la Fira del Llibre de Frankfurt)
dubta si ha de dir o no. Dubta també si —si ho diu— els que l’escolten hi pararan
gaire atenció. Dubta també si —si hi paren atenció— entendran gaire què vol dir.
Pensa també que, de fet, podria dir qualsevol altra cosa sense que en el fons
canviés gaire res si, en tota la resta de detalls, compleix el cerimonial. Una de les
particularitats més importants del qual cerimonial és, per cert, el temps. I això sí
que ho té clar: quan arribi el moment d’acabar —el màxim de minuts estipulats
són quinze— mirarà el rellotge [mira el rellotge] i dirà:

Res més. Moltes gràcies. Bona tarda.

QUIM MONZÓ